"Nadal a casa, lluny de casa"

“Aquest Nadal serà diferent”. Ens ho diuen, ens ho diem i sembla que ens resignem amb tristesa a passar-un-Nadal-diferent-tot-i-que-voldríem-que-fos-igual-que-sempre. Doncs potser no serà com sempre, però no ha de ser trist! Per a mi aquest Nadal serà com el Nadal de Boston: fred, meravellós, aïllat...certament diferent.

Fa més de 10 anys vivíem a Brookline, una ciutat adjacent a Boston. Havíem de celebrar el Nadal sense pares, avis, germans, tiets, cosins i nebots. Passàvem de compartir misses, àpats i cantades amb més de 20 ‘bombolles de convivència’ a celebrar-les tots quatre sols, la nostra bombolla.

No vam viure gaire ambient nadalenc ni d’Advent perquè Brookline era jueu i per anar a missa havíem de fer 1 hora de tramvia fins a Boston. Aquell aïllament forçat, lluny de deslligar-nos de l’Advent, ens intensificava la sensació de desert i d’espera, i ens apropava, poquet a poquet, al nen Jesús que arriba sense fer gaire soroll.

La missa del gall va ser a St Clemens. Una església molt gran i molt plena de gent diferent (i alguna de rara). El més destacable és que no vam entendre res. Comunicar-te en anglès per la universitat és una cosa, però seguir l’homilia...això ja és un altre nivell (que no teníem). Com si haguéssim participat a una retransmissió per zoom amb interferències, vaja.

No vam dinar escudella ni paella amb pilotes ni canelons. Ens vam inculturar, com bons deixebles d’Ignasi, i vam comprar un bon pollastre (el dindi era massa car) que vam farcir amb fruites vermelles d’aquelles que surten a les pel·lícules. Va quedar tan rebò! Les mares (ai les mares) ens havien enviat per correu postal un pessebre petitet de la fira de Santa Llúcia i algunes neules i torrons. Vam cantar nadales. Va ser bonic, molt bonic.

Gràcies a l’skype (l’única eina d’aleshores) ens vam comunicar amb la família d’aquí. I no, no ens enyoràvem amb pena, ens enyoràvem amb amor. Estàvem contents.

A estones jo tenia por que alguna cosa anés malament. No sabria dir el què. És el que té la por, que no es pot explicar.

També vam viure amb ràbia alguna mort propera que no vam poder acomiadar.

I per primer any a la vida (enguany serà el segon), no vam poder anar a collir taronges i mandarines. Els quilos que es deixen els collidors, i amb els que nosaltres omplim el cotxe per tenir fruita fins al març, es devien podrir dalt de l’arbre. Però l’any següent els tarongers van tornar a fruitar, i nosaltres vam tornar a anar a collir.

Us proposo, doncs, que us imagineu que esteu a algun país llunyà, que no enteneu (gaire) l’idioma, que us envolten altres tradicions i us sentiu aïllats, i que teniu il·lusió de Nadal i por de vés-a-saber-què. Tal qual. Bon Nadal!

Judith Garcia Aymerich

Presidenta de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver del Clot