Francesc: la pràctica de l’esperança

Els pròxims dies es publicaran nombrosos obituaris que explicaran detalladament la ingent tasca que el bisbe de Roma ha dut a terme. Per aquesta raó només us vull transmetre el sentiment d’esperança que em provoca la contemplació del pontificat de Francesc. Cal dir que aquest sentiment prové del fruit de la seva obra, però també del fet que el dol que es produeix en el traspàs d’una persona que ha estat font d’esperança, com és el cas de Francesc, sempre ve acompanyat d’una força que ens dinamitza a ser testimonis d’aquesta esperança.

Vivim temps marcats per un eslògan que es repeteix, explícitament o implícita, a través de gairebé tots els canals de comunicació existents: “No hi ha alternativa”. Un missatge que ennegreix l’horitzó, que crida a la passivitat i a l’autodefensa, en definitiva, a l’individualisme ferotge. Unes paraules que només ofereixen identitats excloents i el retorn a passats que mai van existir. Un lema que ens presenta els pobres i les víctimes com a perdedors d’una partida que no han sabut jugar, i a la naturalesa com el magatzem que podem espoliar per obtenir tot allò que cobegem. Doncs bé, la vida, el discurs i el pontificat de Francesc han posat de manifest que sí, que hi ha alternativa, i l’ha materialitzada amb accions i fets contundents. En poso dos exemples.

El primer es refereix als abusos i corrupteles en el si de l’Església. Calia perseguir i denunciar aquestes pràctiques i assumir-ne les conseqüències. Era absolutament necessari fer justícia, demanar perdó a les víctimes, acompanyar-les i reparar-les. I Francesc va assumir aquestes responsabilitats afrontant-les amb humilitat i coratge. Davant la por, l’encobriment i l'opacitat hi havia alternativa: la veritat, la justícia i la reparació.

El segon està relacionat amb el seu compromís amb el món. Lluny d’espiritualismes narcisistes i alienants, Francesc va practicar i va predicar una espiritualitat encarnada. Home de pregària, però també d’acció, no va separar-les, perquè van ser els fils amb els quals va teixir la seva existència. No es va tancar al temple, no es va amagar darrere litúrgies barroques. Va estar al costat de les persones, en particular de les víctimes de les injustícies, dels pobres i dels immigrants. Va denunciar, tot saltant-se la diplomàcia, allò que era inhumà. No li va fer por dialogar per trobar la pau. Ens va animar a dialogar amb altres confessions i a col·laborar amb tots aquells que volen construir un món més just i humà. El seu desig d’una Església oberta al món es fa evident en aquest fragment del discurs que el bisbe de Roma va adreçar als joves en un encontre, el 2013, al Brasil: “Vull que sortiu fora! Vull que l'Església surti al carrer! Vull que ens defensem de tot el que sigui mundanitat, del que sigui instal·lació, del que sigui comoditat, del que sigui clericalisme, del que sigui estar tancats en nosaltres mateixos. Les parròquies, les escoles, les institucions, són per sortir-ne!”.  I tot això des de la profunditat i el fonament que neix del silenci, del diàleg amb Déu, de la pregària. Davant d’una Església a vegades poruga, tancada en ella mateixa, aliena al patiment i a la injustícia, i d’un món sense esperança hi ha alternativa: el diàleg, el treball per la construcció del Regne, en particular la sensibilitat cap a les víctimes i l’oferiment d’una espiritualitat encarnada i esperançada.

L’esperança demana llibertat i, per tant, la possibilitat d’alternatives. Francesc ens va mostrar que existeixen i va utilitzar la seva llibertat per transformar l’Església a fi i efecte d’acostar-la més a l’Evangeli. No va tenir  por ni de la transparència ni de la veritat. Tampoc no va tenir por ni d’estar en el món ni d’actuar per bastir, juntament amb tots els homes i dones de bona voluntat, el Regne de Déu. Ara ens toca agrair el seu llegat i continuar la seva tasca esperançadora.

Albert Florensa

President de la Comunitat Cristiana Sant Pere Claver del Clot