Quaresma IV: Pregària nocturna

“Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”.

La Rut no pot treure’s aquesta frase del cap. La repeteix des d’ahir a la nit una vegada i una altra com si fos un mantra, buscant respostes en cada rèplica. No recordava haver llegit aquesta lectura abans, i això que fan pregària nocturna amb la família des que va néixer. La seva mare els va recordar la importància de creure’s vàlides per allò que senten. –També sóc vàlida per allò que faig i per la manera única que tinc de relacionar-me amb els altres- es diu repetint els consells. Saluda a les companyes de classe i seu al seu lloc. El professor espera que tothom calli i comença a repartir l’examen. Un cinc. Un nus a la gola i ganes de plorar. –Esteu decidint el vostre futur- afirma contundent. La Rut sol tenir facilitat per definir-se en funció de les seves notes. Pensa en què dirà el tutor, en què hauran tret les amigues i en com reaccionarà la mare.

A la dutxa, la Sònia recorda la pregària d’ahir i la conversa que va tenir amb les seves filles abans de dormir. Vol guardar-se aquell moment per sempre. Espera haver-los transmès amb força el missatge de la lectura. Anant cap a la feina veu el seu reflex en un aparador. S’atura. Fa una ganyota de menyspreu. - Avui m’he vestit fatal- , pensa. -No puc anar més amb aquests cabells, quantes canes-. Se’ls recull amb una cua i treu el pintallavis de la bossa. - Com si això arreglés alguna cosa – diu per dins-. En guardar-lo, veu la carmanyola de quinoa amb pastanaga que es va preparar fa dos dies i no li ve gens de gust que sigui l’hora de dinar. Prefereix un plat de canelons gratinats però ja ha hagut de retirar al fons de l’armari dues faldilles de la temporada passada perquè no li corden. No les llença, però. -Per quan m’aprimi-. En arribar al metro treu el mòbil i comença a xafardejar a les xarxes. Clínica d’estètica, llegeix en un anunci. Crema antiarrugues amb àcid hialurònic, posa en el següent. Copia la pantalla i escriu al grup de whatsapp amb les amigues: definitivament ens espien. Aprofita per enviar les fotos de la cafeteria on es van trobar ahir a la tarda. Pensa que totes es conserven millor que ella. Són dones esplèndides –reflexiona-.

La Lia entra més tard a l’escola. Quan l’àvia piqui el timbre baixarà i hi aniran les dues a peu. Potser li haurà comprat algun croissanet. La Roser sap que la pregària familiar és un dels moments del dia més especials per la seva néta i sovint aprofita per preguntar-li al respecte. - Saps què?- diu la Lia. - Que no passa res si ets lletja o si no tens la joguina més nova-. Hem d’estimar les persones per dins. L’àvia somriu.

- Ja és ben cert això que dius. I que n'és de difícil recordar-ho cada dia, oi? - li respon a la Lia. L'àvia pensa en les vegades que s'ha sentit vulnerable pel seu aspecte físic, que s'ha sentit rebutjada quan no mostrava als altres la seva millor versió, quan destinava hores i hores a complir expectatives que la situessin en una posició protagonista. -Totes volem ser escollides. Totes volem ser estimades. I no deixem d'esforçar-nos. Algunes sobrepassem els nostres propis límits. Però, escolta: Déu ens estima, Déu ens escull. Perquè ell veu de veritat tota la nostra essència, i aquesta és meravellosa i única-.

-Que tinguis un bon dia Lia.

Clara Llimona i Garreta

Membre de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver