Quaresma V: L'amor a l'invisible

L’Abel té 62 anys. Fa uns dos anys es va separar, i arran d’això va entrar en un estat depressiu, i llavors, també va perdre la feina; 40 anys treballant en transport amb un itinerari professional exemplar que es van acabar en un tres i no res. Els familiars no li van donar suport i sense saber massa com, va acabar dormint en un portal. Així, dormint al carrer i anant a allotjaments temporals portava 1 any i mig, quan va aparèixer una tarda al nostre centre de dia per a persones en situació de sense sostre. Demanava si podia berenar una mica i reposar, ja que al carrer li havien dit que allà donàvem cafè amb llet. A partir d’aquí, va anar venint cada dia i el vam anar coneixent. El cafè amb llet va ser l’excusa per forjar una relació basada en el respecte mutu i el tracte com a persona. Amb l’escalfor del cafè amb llet va trobar el caliu i el suport necessari per continuar sobrevivint a aquesta situació difícil i vulnerable en la qual està immers. Ara, més recentment, l’Abel l’hem pogut acollir en un dels pisos de suport que tenim a Arrels Sant Ignasi, per a què de mica en mica pugui anar refent-se i pugui anar reconstruint el seu projecte de vida i la seva dignitat. Ell, m’explica, en algunes converses que hem tingut, que quan li qüestionaven que estigués dormint al carrer perquè anava net, deia: que estigui dormint al carrer no vol dir que jo sigui un brut! També comenta que és curiosa la vida, perquè ell mateix havia estat portant aliments al nostre servei de distribució i ara, ell també els rep. Ens agraeix que hi siguem, perquè no sap pas què faria ara sense nosaltres; diu que li aixequem la moral...

Aquest és un dels testimonis, entre d’altres, que acompanyem a diari des d’Arrels Sant Ignasi, una entitat creada ara fa just 30 anys, de mans del P. Joan Suñol amb la missió d’Acollir, acompanyar i defensar les persones en situació de més vulnerabilitat de la ciutat de Lleida i el seus entorns, creant una comunitat solidària capaç d’implicar-se, junt amb altres, en la transformació cap a un món més just.

L’Abel, com tantes altres persones que es troben en situació de sense sostre, malvivint i sobrevivint al carrer i dormint al ras, són persones massa sovint invisibles als ulls de la societat. Els veiem al carrer, però no els mirem, passem de llarg, girem la cara, no els hi dediquem un somriure, una salutació, un Bon dia, ...; massa sovint no reben cap signe per part de la resta que els reconegui com un altre ésser humà, com un altre germà o germana. I això, si no són rebutjats amb mirades d’odi, paraules malsonants, amb accions per fer-los fora del lloc on estan (que és el seu lloc sagrat) o fins i tot, amb atacs violents cap a ells o elles.

Però l’Abel i les persones en situació de carrer, ens conviden a exercitar l’amor, a mirar-los amb amor, a no passar de llarg i fer una pas més per veure’ls i mirar-los als ulls. Si ens costa aquesta mirada amorosa pel motiu que sigui, la podem anar exercitant imaginant-nos a aquesta persona com el nen o nena que ha sigut: innocent, tendre, dolç,..., potser així se’ns desperta més fàcilment aquest amor immens que sovint tenim i sentim pels infants i que podem traslladar. I això, per mi és la Quaresma, una crida a mirar-nos amb amor i a mirar l’altre amb aquest amor. Està clar que ho hauríem de poder fer també durant tot l’any, sempre o tota la vida, però ara aquest temps ens convida a aturar-nos-hi per ser-ne més conscients, per poder aprofundir-hi, per preguntar-nos: hem afluixat o perdut aquesta mirada amorosa? Potser el dia a dia, les presses, les multitasques que fem en aquesta societat líquida, que sembla que faci aigües per tot arreu, ens allunyen de fer visibles les persones que pateixen? Potser no ens hi aproximem o no ho fem suficientment? Les acollim? Som hospitalàries amb elles?

Aquest temps de Quaresma és justament una crida a parar, a anar més a poc a poc, a estar més en silenci i anar a fons amb el que ens passa, com una oportunitat per reconèixer l’amor en mi i reconèixer-lo en l’altre. Què en faig d’aquest amor? A qui li dono? Me’n puc donar més a mi? I als altres? I a les persones més vulnerables? Un temps per sortir del mode automàtic i estar atents a allò invisible, a allò que és més essencial, a allò que esdevé l’important de la vida (l’afecte, estimar, acollir, estar al costat de l’altre, la cura de l’altre...). Un temps per poder estar més desperts, per poder veure, i sobretot mirar, a l’altra persona que ens trobem asseguda a terra al costat de casa per fer-la visible i dedicar-li aquell somriure, aquella mirada acollidora, una inclinació amb el cap... Dedicar-li un gest d’amor, perquè per mi durant la Quaresma, entre d’altres coses, es tracta d’enfortir l’amor, de renovar-lo i, sobretot, de reforçar l’amor vers les persones que viuen situacions precàries.

Rosa Majoral i Josa

Directora Arrels Sant Ignasi